A Alacant, la dificultat per accedir a un habitatge és palesa. El preu del lloguer ha augmentat un 11,5% en l'últim any, situant-se la renda mitjana vora els 1.450 euros. Esta pujada suposa que una família mitjana destine prop del 40% dels seus ingressos al lloguer, abans de cobrir altres despeses essencials com alimentació, subministraments o educació.
El mercat immobiliari, lluny d'autoregular-se, ha generat pisos inassumibles, barris tensionats i joves atrapats a casa dels seus pares. Fins i tot persones amb nòmina es troben amb dificultats per passar el filtre de les immobiliàries, que sovint demanen garanties de 2.500 euros mensuals.
A Elx, la situació no és millor. La PAH Elx-Crevillent ha denunciat desnonaments de llars vulnerables, criticant que la resposta municipal es limite sovint a oferir nits d'alberg, una solució insuficient davant la manca d'alternatives habitacionals.
La vivenda s'ha convertit en una carrera d'obstacles: trobar un pis assequible, demostrar ingressos suficients, competir amb nombrosos interessats i viure amb la incertesa de la renovació del contracte o possibles pujades de preu.
La negativa del PP a declarar Alacant i Elx com a zones tensionades resulta difícil de justificar. Rebutjar eines per a frenar l'escalada de preus suposa prendre partit, i no precisament per l'inquilí. No intervenir també és una decisió política que permet que els preus pugen sense límit.
La comparació amb altres territoris on s'han aplicat regulacions mostra una estabilització o baixada de preus. Mentrestant, a Alacant i Elx, el problema persisteix sense correcció automàtica.
A Alacant capital, el cas de Les Naus ha afectat la confiança ciutadana, amb adjudicacions de vivendes protegides a familiars de càrrecs públics. La dimissió del regidor d'Urbanisme evidencia la necessitat d'una revisió profunda dels procediments.
El balanç de vivenda pública a Alacant en els últims set anys és molt pobre, indicant una falta de prioritat política. A Elx, la regeneració del barri de San Antón acumula promeses sense concreció.
L'adjudicació de 72 vivendes protegides a Los Palmerales (Elx) és positiva, però insuficient. La majoria s'orienta a la compra, deixant fora a molta gent que necessita lloguer social i assequible.
La PAH reclama més mediació amb grans tenidors, més tanteig i retracte, més vivenda pública i implicació municipal. El mercat busca rendibilitat, i la política ha de posar límits.
La posició del PP valencià de recórrer el Pla Estatal d'Habitatge és contradictòria, ja que la província necessita finançament i solucions urgents. La vivenda no hauria de ser una trinxera partidista.
Mentre les administracions discuteixen, els barris, el comerç i la manera de viure la ciutat canvien. Més persones es traslladen a municipis de l'interior buscant preus més baixos, un problema que s'estén com una taca d'oli.
La pregunta clau és per a qui s'estan construint aquestes ciutats: per als qui hi viuen tot l'any o per als qui poden pagar més? Si Alacant i Elx es converteixen en escaparates, la societat haurà fracassat.
Cal declarar zones tensionades, augmentar el parc públic, usar sòl públic per a lloguer assequible, mediar amb propietaris, perseguir abusos i limitar el lloguer turístic. La vivenda és un projecte de vida, no una mercaderia.
Alacant i Elx tenen un problema greu, una emergència social. Mentre milers de famílies fan números per a sobreviure, els qui tenen eines per intervenir parlen de tràmits i prudència, però no quan una família acaba al carrer.
Una emergència no es contempla des del despatx, s'afronta. Quan una ciutat expulsa els qui la treballen, la cuiden i la sostenen, deixa de ser una ciutat per a convertir-se en un negoci.
