La recent onada de calor que ha afectat la Comunitat Valenciana entre el 22 i el 28 de juny ha servit com a avís immediat: l'emergència climàtica no es distribueix de manera homogènia. El calor extrem posa de relleu com la renda, la qualitat de l'habitatge, el barri, l'ocupació i la capacitat econòmica de les famílies influeixen directament en la seua capacitat de protecció davant les inclemències meteorològiques.
A la Comunitat Valenciana, una autonomia mediterrània amb forta concentració urbana costanera, la geografía física del canvi climàtic (pressió sobre l'aigua, temporals, incendis) es creua amb una geografia social. Afrontar una onada de calor no és el mateix des d'un habitatge ben aïllat, amb aire condicionat i capacitat per assumir la factura elèctrica, que des d'un pis antic, mal ventilat, en un carrer sense ombra i amb una economia domèstica ajustada.
Esta 'fractura climàtica valenciana' es fa palesa en barris amb menys renda, que solen concentrar més densitat urbana, menys zones verdes, pitjor qualitat residencial, menor eficiència energètica i menys marge econòmic per a adaptar-se. L'illa de calor urbana, un fenomen que expressa desigualtat, es fa evident en l'àrea metropolitana de València, afectant barris com Burjassot, Alfafar, Torrent, Manises, Xirivella, Quart de Poblet, Aldaia o Alaquàs. L'acumulació d'asfalt, trànsit, habitatge envellit i falta d'arbrat fa que l'estiu siga més dur, amb conseqüències com dormir pitjor, emmalaltir més o limitar l'ús de refrigeració per por a la factura.
A la Comunitat Valenciana, un de cada quatre ciutadans viu en risc de pobresa o exclusió social. La taxa Arope se situa en el 25,8%, amb diferències comarcals acusades. La Vega Baja, la Marina Alta i la Marina Baixa encapçalen la vulnerabilitat econòmica, mentre que comarques com Els Ports, l'Alt Millars o la Vall d’Albaida presenten taxes inferiors. Esta bretxa territorial és rellevant, ja que el sud valencià i àrees litorals concentren risc social en territoris ja sotmesos a pressió urbanística, turística, hídrica i climàtica. L'emergència climàtica actua com a multiplicador de desigualtats: la pobresa energètica fa que el calor pese més, l'ocupació precària afecta la salut laboral, l'habitatge deficient no protegeix, i la manca de transport públic augmenta la dependència del cotxe.
El debat climàtic valencià ha de baixar a l'escala del barri i la comarca. L'adaptació implica rehabilitar habitatges, crear refugis climàtics, ampliar zones verdes, redissenyar patis escolars, protegir la gent gran, garantir ombra en trajectes quotidians, millorar el transport públic metropolità i reduir la pobresa energètica. No n'hi ha prou amb plantar arbres o aprovar plans declaratius; la inversió pública ha de prioritzar els llocs on coincideixen exposició climàtica i vulnerabilitat social per a ser una política útil i redistributiva.
La Comunitat Valenciana coneix els riscos d'un Mediterrani més càlid i extrem, així com les conseqüències d'una construcció massa propera al risc i lluny de la prudència. La pregunta ja no és si el canvi climàtic afectarà la regió, sinó a qui afecta abans, amb quina intensitat i amb quins recursos per a resistir. La resposta obliga a mirar el mapa d'una altra manera, perquè el clima també té codi postal.
