El periodista Víctor Fernández ha reunit en aquesta obra una selecció de la correspondència del poeta granadí, oferint una visió única de la seua vida i pensament. Entre els documents destaca una carta de 1920, escrita des de la Residencia de Estudiantes de Madrid, on Lorca respon amb vehemència al seu pare, qui li instava a tornar a Granada per finalitzar els seus estudis de Dret.
“"Jo et suplico de tot cor que em deixes ací fins a fi de curs i llavors me n'aniré amb els meus llibres publicats i la consciència tranquil·la d'haver trencat unes espases lluitant contra els filisteus per a defensar i emparar l'Art pur, l'Art Verdader. A mi ja no em podeu canviar. Jo he nascut poeta i artista com el que naix coix, com el que naix cec, com el que naix guapo. Deixeu-me les ales al seu lloc, que jo us responc que volaré bé."
Aquesta frase, que resumeix la seua determinació artística, és un dels molts passatges que mostren la "veu més íntima i espontània" de Lorca, tal com destaca la historiadora valenciana Esther López Barceló en el pròleg del llibre. Fernández subratlla que aquestes cartes "humanitzen" el poeta, mostrant-lo en la seua quotidianitat, "en sabatilles".
L'epistolari també inclou un esgarrifós testimoni de l'última comunicació rebuda per la família de Lorca el 17 d'agost de 1936, un xantatge després del seu assassinat. Fernández aprofita aquesta publicació per a desmentir "tonteries i 'fake news'" sobre la suposada apoliticisme del poeta, afirmant que era "d'esquerres i recolzava el Frente Popular".
A més de la correspondència familiar, el llibre funciona com un diari de viatges, amb Lorca compartint les seues impressions des de llocs com L'Havana, Buenos Aires i, especialment, Nova York. Des d'aquesta última ciutat, el 28 de juny de 1929, escriu sobre la grandiositat de la urbs, afirmant que "en tres edificis d'aquests cap Granada sencera" i anunciant la creació de poemes "típicament nord-americans amb assumptes de negres".
