Després de deixar el seu càrrec com a responsable del Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, catedràtic de geografia humana de la Universitat de València, torna a l'àmbit acadèmic amb una nova perspectiva per a la ciutat de València. Boira, conegut per la seua capacitat de connectar punts i d'imaginar narratives alternatives, considera que València necessita un relat propi que servisca de guia davant un context ple de "tentacions i trampantojos".
La seua preocupació per la percepció de la ciutat no és nova; la seua tesi doctoral, llegida en 1991, ja abordava "La percepció de l'espai en una gran ciutat: València i la seua imatge mental". Ara, més de 35 anys després, Boira insisteix que una de les principals urbs del Mediterrani ha de fonamentar el seu futur en dos conceptes clau: "misericòrdia i progrés".
“"La ciutat com a espai viscut és on el relat és més necessari. [...] El relat resumeix centenars d'anys d'història, d'objectius comuns, d'energies compartides. El relat materialitza així la identitat cívica, l'orgull urbà."
Boira explica que el relat és fonamental per a cohesionar la societat, connectant el passat amb el present i projectant-la cap al futur. "Una ciutat sense relat és com un motor sense energia", afirma, destacant que el relat materialitza la identitat cívica i l'orgull urbà. Assenyala que, en lloc de plans estratègics i indicadors estadístics, s'hauria de tornar al relat com a "divagació, lucubració i digressió".
Respecte al relat dominant a València, Boira distingeix entre un relat "conservador" i un altre "progressista". Com a exemple del segon, recorda un episodi de 1903 al Cabanyal-Canyamelar, on centenars de veïns van ajudar a varar les barques de pescadors, un fet que, tot i ser publicat en l'ABC, no forma part del relat hegemònic centrat en la "revolució burgesa" de l'Exposició Regional Valenciana de 1909. Boira aposta per un relat "integrador i no excloent" que unifique ambdues tradicions.
La "misericòrdia" es manifesta en la història de València des de figures com Eiximenis o el pare Jofré, passant pels esforços assistencials de la Beneficència, les revoltes obreres i la visió de Blasco Ibáñez sobre educació i cultura. També cita la mobilització de la societat civil en 2018 amb l'arribada del vaixell Aquarius al port de València.
Per altra banda, el "progrés" ha sigut un objectiu constant per a governants i veïns. València té fins i tot un carrer dedicat al progrés al Cabanyal-Canyamelar. Boira recorda figures històriques amb un perfil "progressista i fins i tot revolucionari" que donen nom a carrers de la Gran Via, com Cristóbal Pascual i Genís, José Cristóbal Sorní o Félix Pizcueta, tot i que la seua biografia sovint és desconeguda per la ciutadania. "Deberíem rellenar de nuevo de hechos históricos, sociales e incluso políticos, esos nombres que hoy flotan ingrávidos en la memoria de la ciudad. Eso es relato", conclou.
No obstant això, Boira també reconeix una altra interpretació del progrés, associada a figures com el Marqués de Campo, Rincón de Arellano o Rita Barberá, que també s'ha consolidat en l'imaginari ciutadà. Davant d'aquesta dualitat, Boira insta a actualitzar l'herència de la ciutat i a plantejar un debat social sobre el relat urbà abans de les pròximes eleccions municipals de maig de 2027. "¿Protagonizar una revolución tecnológica que margina a los más débiles o a los desheredados?", es pregunta, advertint contra un progrés "sense misericòrdia" que xocaria amb les arrels històriques de València.
