El guardó reconeix la mirada creativa de Sabroso, el seu estil propi entre la comèdia i el drama, i la seua "versatilitat en gèneres i formats de la indústria audiovisual". El realitzador s'ha declarat "commogut" pel reconeixement en una trobada amb el públic, dirigida per la directora de la cita cultural, María Albiñana. "Estic en un bon moment, perquè l'entusiasme de les primeres vegades el mantinc intacte, però m'he permés l'assaig i error per a afinar el resultat. Si aconseguixes mantindre eixa mirada sorpresa davant de la realitat i mesclar-ho amb l'experiència, el resultat és molt poderós", ha afirmat.
Després de formar-se com a guionista entre Madrid i Nova York, Sabroso va iniciar la trajectòria professional a Televisió Espanyola escrivint per a diversos formats d'entreteniment. El salt a la direcció i al guió cinematogràfics el va fer en 1996 amb la comèdia Perdona, bonita, pero Lucas me quería a mi, desenvolupada en tàndem amb Dunia Ayaso, la seua parella artística i sentimental fins a la defunció en 2014.
Li he tret molt de partit al fracàs
En la trobada ha insistit que la seua motivació principal és descodificar les passions de l'ésser humà, prioritzant la possibilitat de contar històries sobre el format. El cinema l'ha sigut "un amant infidel", que a vegades l'abandona. Al llarg de la seua prolífica trajectòria, el cineasta ha continuat encadenant llargmetratges de gran importància crítica i comercial com Los años desnudos (2008), La isla interior (2009) i El tiempo de los monstruos (2015), que han recorregut festivals internacionals.
El seu èxit més recent és la sèrie Furia (HBO Max), que ha rebut bones crítiques internacionals en capçaleres de la talla de The New York Times, la revista Time i destacats mitjans de França, Mèxic i l'Argentina.
“"Jo li he tret molt de partit al fracàs, però, no per valentia, sinó perquè no tenia una altra opció"
Actualment, es troba immers en la postproducció de la segona temporada de Furia i l'escriptura de la tercera, on de nou cedirà el protagonisme a un grup de dones, lluny del clixé habitual per a les majors de quaranta anys com a "criadores, cuidadores i proveïdores d'amor" que sol oferir-les la pantalla.
