En temps passats, quan fumar era habitual, no era estrany que un desconegut s'acostés pel carrer per demanar foc. Tampoc era inusual que et preguntessin l'hora. Estes peticions, aparentment trivials, establien una relació fugaç, un contracte microscòpic entre persones que no es coneixien. Donar foc implicava compartir una mica de calor, i donar l'hora reconeixia que el temps, encara que no pertanyés a ningú, circulava pel teixit social.

Aquelles sol·licituds funcionaven com una contrasenya d'humanitat. No li demanes foc a un animal; ho fas a una altra persona, creant una intimidad insòlita per uns instants. Al fer la petició, es trencava la soledat, la teua i potser la de l'altre, per un breu moment. Hui, ningú demana foc perquè ja quasi ningú fuma. I la gent no demana l'hora perquè els nostres telèfons ens la reclamen constantment, com un animal que exigeix atenció.

Hem guanyat exactitud, però hem perdut l'ocasió de crear vincles. Vivim en un temps més fosc i fred. Imagino un futur on algú, per error o nostàlgia, pregunti: "¿Té vostè temps?". La resposta, probablement, seria una consulta al telèfon per mesurar els minuts disponibles, una resposta basada en dades, no en filosofia. La pregunta, però, seguiria sent la mateixa: "¿Em concedeix un segon de la seua vida? ¿Em permet comprovar que encara estem fets de la mateixa matèria inflamable i perible?" Perquè el veritable foc i la veritable hora eren eixe instant de connexió humana.