En la societat contemporània, observem una paradoxa preocupant: disposem de més facilitats per a expressar opinions, però menys predisposició per a comprendre els altres. Els nostres majors ja advertien dels perills de «tirar la pedra i amagar la mà», una expressió que censurava aquells que causaven mal sense assumir responsabilitats. Hui, este vell refrany manté la seua vigència, encara que les pedres ara viatgen a través de teclats, telèfons mòbils o perfils anònims en xarxes socials, sovint sense que qui les llança veja el dany provocat.

Les xarxes socials han democratitzat la paraula, un fet positiu, però també han transformat qualsevol assumpte en un tribunal permanent on les sentències arriben abans que les explicacions. Una fotografia, una frase fora de context o una acusació qualsevol pot ser suficient perquè centenars de persones formen una opinió definitiva sense haver escoltat totes les parts. La presumpció d'innocència, tan defensada en altres àmbits, sembla haver desaparegut de l'espai digital, on la immediatesa i la urgència substitueixen la prudència, perjudicant la veritat.

Resulta paradoxal que en una època que reivindica el respecte, l'empatia i la convivència, siga tan senzill destruir la reputació d'una persona des de darrere d'una pantalla. Un comentari es multiplica, una publicació esdevé viral i una sospita es presenta com a certesa incontestable. Poques vegades reflexionem sobre les conseqüències: darrere de cada nom hi ha una vida, darrere de cada titular hi ha persones que pateixen, i darrere de cada atac públic hi ha famílies arrossegades a situacions no triades.

La crítica és legítima, el control ciutadà és necessari i la discrepància és fonamental en una democràcia saludable. No obstant això, una cosa és fiscalitzar i una altra molt diferent és actuar com a jutge, fiscal i executor simultàniament. Ens hem de preguntar per què resulta més fàcil desacreditar que argumentar, insultar que debatre o assenyalar que escoltar.

Cap societat avança substituint fets per prejudicis, ni es fa més forta normalitzant l'escarni públic com a participació. Ningú hauria d'oblidar que hui pot formar part de la multitud que assenyala, però demà podria ser qui es trobe al centre de la plaça. La qualitat d'una societat es mesura per la responsabilitat amb què jutja, no per la contundència amb què castiga. I eixa responsabilitat comença per escoltar, contrastar i pensar abans de condemnar.