La Tía, una figura central i inconfusible en la vida de la seua família i veïns, és evocada en un relat que busca recuperar la seua empremta com a exemple d'altres dones que han enriquit la vida dels qui els envoltaven. La seua casa, situada en un barri de Gandia conegut popularment com a “Corea” per les seues condicions desfavorables en els anys 60 i 70, era un espai obert i acollidor.
La vivenda, una planta baixa construïda a principis del segle XX al costat de la carretera que connectava València amb Alacant, es caracteritzava per una porta quasi sempre oberta que donava a un zaguán i, posteriorment, a un passadís que desembocava en el menjador. Un rellotge de pèndul, que la Tía sovint demanava ajuda per a posar en marxa, marcava el ritme de la casa i els moments clau del dia, com l'hora de les comidas, el son i, especialment, l'arribada de les radionovel·les.
Viuda des de feia dècades i sense descendència, la ràdio era la seua principal companyia per a combatre la solitud de les vesprades. Les sessions radiofòniques, amb actors de renom, constituïen el seu habitual canal d'entreteniment, al qual se sumaven les visites dels seus tres nebots, dipòsit d'un amor inesgotable.
El text també dibuixa el retrat de la Gandia de l'època, una ciutat marcada per la indústria cítrica, un port actiu, tallers i comerços, i una incipient aposta pel turisme. Mentrestant, la Tía vivia amb austeritat, aprofitant la llum del sol des de la sala d'estar per a escoltar les radionovel·les, que li oferien històries d'amors impossibles i personatges morals.
El pati de la casa, amb una petita bassa i jardineres amb cales i roses, era un altre dels seus espais predilectes. L'estiu, els seus nebots li portaven capolls de gessamí que ella engarzaba per a perfumar les velades. Aquestes estones es completaven amb xarrades amb les veïnes, breus interludis de somriures i silencis.
Malgrat una vida aparentment rutinària, la Tía posseïa un caràcter fort que es diluïa en tendresa. La seua preocupació més profunda en els últims anys era ser recordada. La seua alegria es manifestava quan se sentia útil, ajudant els seus nebots i veïns, com va ocórrer amb una jove del Cantàbric que va trobar en sa casa un refugi.
L'article conclou reivindicant la importància de les Tíes amb majúscula, aquelles figures familiars que, com la protagonista d'aquest relat, han deixat una empremta profunda d'afecte, han cauteritzat ferides i han escrit records duradors, mereixent així un homenatge del record i l'afecte.
