Luisa Máñez, autora de 'Escicha', construïx un univers narratiu on la bellesa i la cruesa conviuen sense jerarquies. La novel·la, publicada per Talentura, presenta la fatalitat no com un accident, sinó com una herència, una cicatriu invisible que es transmet. L'autora, valenciana i resident en Almassora, situa l'entorn rural en un pla quasi mític, on la naturalesa no consola i els personatges són portats al límit de l'humà.
“"La mort és una companya més a la qual calia donar-li un lloc."
La inspiració per a 'Escicha' va sorgir d'una escena quotidiana en una aldea de la Serra del Segura, on la mort és tractada amb naturalitat. Máñez va observar com unes veïnes reien amb espontaneïtat després de la mort d'un aldeà, acceptant la mort com una part de la vida. Este fet la va portar a reflexionar sobre com la societat actual priva la mort del seu espai, i la necessitat de tornar a les arrels per a reintegrar-la.
El títol de la novel·la prové d'una deformació oral de la paraula «desdicha», que l'autora va triar per la seua gran càrrega emocional. Máñez buscava explorar la misèria de l'espècie humana, aquella que s'hereta i es transmet, més enllà de les classes socials. La seua formació en Salut Ambiental influïx en la seua mirada cap a la naturalesa, que en la novel·la no és un simple fons, sinó una presència viva i moral que condiciona el destí dels personatges.
“"La poètica de la sordidesa em fascina i és necessària en esta novel·la, perquè li dona la mà al lector."
L'estructura de 'Escicha' en tres parts –mirar, callar i caure– va anar prenent forma a mesura que els personatges guanyaven autonomia. L'autora va deixar que ells mateixos es precipitaren en els seus destins, limitant-se a narrar-ho amb el seu estil literari. La crítica ha definit el seu estil com «entranya, udol i poesia», un equilibri que Máñez aconseguix apel·lant a la sensibilitat del lector a través del tremendisme i el lirisme.
