A principis dels anys 60, Calp encara no era un destí turístic consolidat, però ja havia deixat arrere la seua etapa de postguerra. La localitat comptava amb aigua potable, hotels, sales de festes, una urbanitzadora i carreteres, elements clau per al seu desenvolupament. La dictadura franquista va trobar en el turisme una ferramenta per a la seua projecció internacional, basant-se en l'atractiu d'una Espanya barata, assolellada i políticament controlada.

Els fonaments d'esta transformació es van assentar en 1952 amb l'arribada d'aigua potable al nucli urbà, un fet crucial per al creixement de qualsevol ciutat. Aquell mateix any, es va adequar la zona del Penyal d'Ifac i es va inaugurar una sucursal de la Caixa d'Estalvis del Sud-est. El Parador, rebatejat com a Paradero de Ifach, continuava creixent, i es va adquirir l'Hotel Miramar.

En 1953, Calp va realitzar la seua primera enquesta turística, revelant que ja rebia visitants, principalment de Madrid (47%), València (15%) i França (14%). Este flux inicial estava motivat pels primers xalets construïts al voltant del port i el penyal. Encara que el municipi seguia sent majoritàriament rural, amb 2.300 habitants de dret i 890 edificis, començava a obrir-se al món. Durant el període 1945-1954, es van consolidar les obres del port pesquer i en 1953 es van fundar els Astillers Belliure, diversificant l'economia marítima.

L'any 1956 va ser crucial, amb l'obertura de l'Hotel Penyal, l'aprovació de la Llei del Sòl a Espanya —que va regular la transformació del territori en ciutat— i el cessament de l'última almadraba, convertint el mar en un element paisatgístic més que de subsistència. La Caixa d'Estalvis del Sud-est va promoure la construcció de vivendes de protecció oficial, el Grup Antonio Ramos, impulsant el creixement intern de la ciutat.

En 1957, l'aviació comercial va impulsar el turisme, i British European Airways va obrir una línia regular a València, encunyant el nom de Costa Blanca com a estratègia de màrqueting. Este nom va ser adoptat ràpidament pel règim, i en 1958, el NO-DO va produir un curtmetratge sobre el litoral alacantí. El nom es va oficialitzar en 1965, registrat pel Ministeri d'Informació i Turisme. L'eslògan Spain is Different, originat en 1932, va ser adoptat pel franquisme com a símbol de l'obertura turística.

A finals dels anys 50, el turisme a Calp començava a prendre la forma actual. En 1957 es va crear la primera comissió d'urbanització i es va projectar la carretera entre la platja del Bol i l'Ifac, embrió de l'actual passeig marítim. En 1958 es va inaugurar l'Hotel Las Salinas i la Sala de Festes i Cine Victoria, ampliant l'oferta d'oci. L'any 1959, el rodatge de la pel·lícula Molokai va tornar a posar Calp en el mapa, i l'obertura del Bar Calp en la Plaça d'Espanya va subratllar la importància dels espais socials. El Pla d'Estabilització Econòmica de 1959 va devaluar la pesseta i va obrir l'economia, convertint el turisme en una estratègia nacional per a obtindre divises.

En 1960, l'arribada dels primers televisors a Calp va connectar la localitat amb el món exterior, al mateix temps que la construcció d'un repetidor en la Serra Aitana expandia la senyal. Nous projectes com l'Hotel Adlon van aparéixer, i la inclusió de Calp en la Guia turística Caminos de España 1960 va consolidar la seua presència en el mapa turístic.

L'any 1962 va marcar un punt d'inflexió amb la creació de la Urbanitzadora Calpe, S.A., que va significar l'entrada de capital organitzat i una voluntat empresarial de transformar el sòl en negoci. Aquell mateix any es va asfaltar l'avinguda Gabriel Miró i es van iniciar els tràmits per a l'Hotel Hipocampos en la platja de la Fossa, així com el projecte de La Manzanera. L'aprovació del Pla de Clavegueram i el subministrament d'aigua a domicili van completar la infraestructura bàsica. Els turoperadors centreeuropeus van començar a impulsar la construcció hotelera en la Costa Blanca, amb Calp com a part fonamental d'esta lògica, rebent inversió externa.

Entre 1952 i 1962, no sols van canviar les coses, sinó també la velocitat del canvi. A principis dels anys 60, Calp, tot i no ser un destí consolidat, ja tenia aigua, hotels, carreteres i una narrativa pròpia. Però, sobretot, havia generat una expectativa de futur que va ser el motor del seu posterior creixement i expansió turística.