Esta iniciativa busca visibilitzar les històries d'estes dones, moltes de les quals van ser víctimes de culpabilitat per delegació, per ser parella, mare o filla d'homes perseguits. L'exposició posa cara i nom a estes víctimes, recuperant la seua memòria en un context on els moviments que exalten el franquisme ressorgixen amb força.
Si llegim les seues històries, ens adonem de la crueltat desmesurada que primer el règim i després la desmemòria, han tingut amb estes dones.
A diferència d'altres casos més coneguts, com el de les «13 roses», esta exposició destaca la importància d'aplicar una perspectiva de gènere a la memòria històrica, ja que la repressió contra les dones ha sigut sovint menys documentada. Moltes d'elles van ser executades fins i tot quan la pena de mort dels seus companys masculins va ser commutada, sent considerades perilloses per la seua capacitat de ser un exemple a seguir.
Objectes personals com un didal o una sabata de tacó, trobats en les fosses comunes, contextualitzen estes històries i humanitzen les víctimes, transformant un simple nom en una vida amb un passat. L'exposició és un recordatori essencial de la necessitat de no oblidar el que va succeir i de mantindre viva la memòria de les víctimes.
