Agustín Andreu, reconegut filòsof i teòleg valencià, ha traspassat este dissabte 23 de maig a l'edat de 97 anys. Andreu, nascut a Paterna el 30 de setembre de 1928, va dedicar la seua vida a l'estudi de la filosofia, la teologia i la tradició humanista europea, desenvolupant una visió espiritual i crítica del pensament allunyada de les tendències acadèmiques predominants.

Durant quasi dos dècades, va exercir com a professor en la Facultat de Teologia de València, i també va impartir docència d'Ètica i Antropologia en la Universitat Politècnica de València. La seua labor es va estendre a la col·laboració amb l'Institut de Filosofia del CSIC. Andreu va ser president d'honor de la Societat Espanyola Leibniz i un pioner en la introducció a Espanya d'autors com Jakob Böhme, Lessing, Leibniz o Shaftesbury, mitjançant traduccions, assajos i pròlegs que van promoure el que ell anomenava “la altra Il·lustració”.

Entre les seues obres més significatives es troben El cristianisme metafísic d'Antonio Machado, El Logos alejandrino i diversos volums de Sideraciones. La seua figura va estar estretament lligada a la de María Zambrano, relació que va quedar plasmada en Cartas de La Pièce (2002).

La Guerra Civil, que va viure amb set anys a Paterna, va marcar profundament la seua vida i obra. Andreu recordava en una entrevista de 2017: “Jo sóc un xiquet de la Guerra”. Les vivències de la contesa, incloent les descàrregues dels afusellaments prop de sa casa, van conformar el seu material per a pensar i viure. En aquella mateixa conversa, advertia sobre un futur de “grans catàstrofes”, però matisava amb optimisme a llarg termini: “Sóc pessimista a curt termini. Optimista, a molt llarg termini, ho sóc”. Fins al final, va mantindre una mirada reflexiva sobre la condició humana, la història i l'espiritualitat, afirmant que “l'home no ha pogut matar el punt de bé que hi ha al fons seu”.

En una entrevista anterior de 2006, Andreu ja reflexionava sobre la crisi de la religió i l'espiritualitat a Europa, anticipant un “cristianisme d'ermites” i grups reduïts davant el declivi del “cristianisme de catedrals”. Crític amb la unió històrica entre religió i poder polític, defensava una fe més arrelada a l'experiència humana i advertia dels perills d'un futur sense un “mètode molt seriós”, que podria portar “com a poc mig segle de ridiculez”.