La pel·lícula Los ilusos, que va tindre una estrena molt restringida fa tretze anys, torna ara a les sales amb una versió renovada. Esta nova edició, titulada Los ilusos 13+13, manté el muntatge original però incorpora el color del material rodat entre 2011 i 2012, posant-lo en diàleg amb les imatges en blanc i negre de l'obra fundacional per a Jonás Trueba i el nucli creatiu de Los Ilusos Films.
El resultat és una obra travessada pel pas del temps, que funciona com un retrat del desig de fer cinema i, al mateix temps, com una càpsula del temps d'una ciutat, una generació i una manera d'entendre la creació col·lectiva. Jonás Trueba i Vito Sanz, director i actor del film respectivament, van presentar esta nova versió als Cines Babel de València.
Trueba va descriure Los ilusos com la seua "pel·lícula zero", tot i haver dirigit prèviament Todas las canciones hablan de mí. Va explicar que, si bé va quedar satisfet amb el resultat de la seua primera pel·lícula, el procés de producció i distribució li va generar insatisfacció. Davant un context cinematogràfic en transició, va decidir fer Los ilusos com una resposta a la pregunta de quina pel·lícula podia fer sense impediments, buscant una opció "possibilista" feta amb amics i amb pocs recursos, autofinançada i amb l'objectiu de construir una forma diferent de produir i distribuir.
Vito Sanz va destacar com la independència creativa i de producció, tot i els condicionants, va aportar serenitat i la força de "fer alguna cosa amb el que tenim". Tant Sanz com Trueba van subratllar que la renúncia de tot l'equip a molts aspectes (salari, mitjans, personatges convencionals) va ser clau per a imposar la personalitat i la força del projecte, demostrant que podien fer cinema depenent de si mateixos.
La pel·lícula va marcar profundament Sanz, qui la considera un punt d'inflexió vital i professional. Va assenyalar que, enfront del "soroll" de la indústria actual, la possibilitat de fer cinema amb autonomia i amics ajuda a "silenciar eixe soroll" i a centrar-se en la capacitat pròpia.
Respecte a la implicació de l'elenc, Sanz va comentar que la pel·lícula va ser un punt de partida per a molts, amb trobades informals per a rodar i construir junts. Trueba va afegir que no estava clar des del principi que es convertira en una pel·lícula, però el seu desig de fer-la així, fruit de reflexions prèvies, va contagiar l'equip. El "esperit de Los ilusos" s'ha convertit en un mantra per al col·lectiu, que ha continuat fent films junts.
Durant el rodatge, hi havia la consciència que tot podia formar part del metratge final, buscant una pel·lícula "porosa i física". El llarg procés de muntatge va consistir a no esborrar la sensació del rodatge, mantenint viu l'esperit col·lectiu. Trueba va destacar que, tot i no tindre un fil narratiu convencional, la pel·lícula trobava el seu propi flux.
La visió de la pel·lícula en sala, a diferència de la visualització en portàtil, revela la seua naturalesa divertida i costumista. Trueba assenyala que el color de la nova versió fa aflorar millor el costat còmic, que ja estava present però podia quedar emmascarat per la solemnitat del blanc i negre. Tant ell com Sanz consideren que el seu esperit és el d'una comèdia, que fa humor fins i tot amb temes seriosos com la mort del cinema o crisis personals.
Sobre les crítiques de "pretensiós" o "pedant" al cinema d'autor, Trueba argumenta que les seues pel·lícules són "lleugeres" tot i que es prenen "seriosament" determinats aspectes de la vida quotidiana. Assenyala una "tancada cultural" i prejudicis entorn del cinema d'autor, afirmant que les seues obres no són impostades i que el llenguatge cinematogràfic permet "pretendre coses", com oferir una bona experiència en sala.
Sanz reitera que els temes i referències de les pel·lícules formen part de la seua amistat i del seu dia a dia, vivint-ho com quelcom natural i bonic. Destaca que no parlen de "grans temes abstractes", sinó de qüestions que els afecten personalment. Trueba reconeix que Sanz, amb la seua connexió popular, ajuda a "donar terra" a les pel·lícules i a equilibrar tensions, aportant humor i contrapuntant la seua tendència a parlar sense parar.
La representació de Madrid a Los ilusos, vista tretze anys després, evoca una sensació "fantasmagòrica" i melancòlica, capturant un barri que ja no existeix igual. Trueba reconeix que el pas del temps és inevitable i que les ciutats canvien constantment, sentint una "punxada" quan desapareixen espais familiars. La pel·lícula reflecteix la crisi econòmica d'aquells anys, amb locals tancats, però també la capacitat de capturar allò que estava "en l'aire".
La sensació de dislocació entre l'actualitat de la pel·lícula i el canvi ràpid de la ciutat és palpable. Trueba assenyala que les ciutats canvien i que un s'adona més d'això amb els anys. Sanz esmenta el cas del barri del Carme a València com a exemple de transformació urbana que ocorre en totes les ciutats.
La consciència de registrar allò que es perdia era especialment clara amb les sales de cinema. Trueba recorda l'emoció de filmar les seues façanes, pensant que podien desaparèixer, i ara veu que totes segueixen obertes. Més enllà dels cinemes, la sensació de capturar la ciutat abans que canvie és constant, com quan descobreix que un bar estimat ha tancat per obrir un kebab.
