Entre les propostes destacades, s'inclou Un poeta, una producció colombiana dirigida per Simón Mesa Soto. Este film és realment inclassificable i inesperat, no sols per la raresa de vore cinema colombià per estes terres, sinó també pel seu argument, to, estètica i temàtica. La pel·lícula retrata la història d'un poeta, el més lamentable i patètic que es puga imaginar, servint al director per a fer un retrat implacable de la hipocresia del món cultural enfront de certes realitats.

Un poeta comença com una comèdia negra i grotesca, però, sense deixar de ser-ho, es torna tràgica i desesperada, derivant cap a qüestions de classe social descarnades. No obstant això, escapa dels clixés del costumisme o la 'pornomisèria', oferint una mirada crítica a la representació de la desigualtat i plantejant què és la poesia i on trobar-la enmig del caos actual. Formalment, el film és rugós, aspre i lleig, rodat en súper 16mm per a mantindre la brutícia de l'enquadrament i el gra gros.

Una altra de les grans propostes és Espejos nº 3, la pel·lícula més recent del reconegut director alemany Christian Petzold. Este film, de títol misteriós, narra la història d'una dona que, després d'un accident, decidix quedar-se a viure amb una desconeguda, sense voler o saber com tornar a la seua vida anterior. L'obra explora temes recurrents de l'autor, com els jocs d'identitat, la convivència entre estranys, la fragilitat de les relacions i les conseqüències imprevisibles dels traumes.

La posada en escena de Petzold, aparentment convencional, crea atmosferes enrarides i sensacions inquietants de perill en ambients quotidians, fins i tot quan tot està rodat a plena llum. Esta estranyesa creixent i la inquietud que invadix l'espectador es relacionen amb la capacitat de reconéixer aspectes profunds de la pròpia existència en les accions i silencis dels personatges, oferint un exemple de cinema senzill en aparença, però de gran complexitat psicològica.

Finalment, des d'Alemanya també arriba El sonido de la caída, el segon llargmetratge de Mascha Schilinski. La directora construïx el seu film sobre la idea que els llocs tenen memòria i que les petjades dels qui ens van precedir ens arriben. La pel·lícula seguix de manera no lineal i quasi antinarrativa a quatre xiquetes (Alma, Erika, Angelika i Lenka) que van viure en el mateix lloc d'Alemanya en diferents moments, des de la Primera Guerra Mundial fins a hui.

La curiositat infantil, el descobriment del món (incloent la violència i el dolor), el naixement del desig sexual i la por o el plaer, unixen estes joves i entrellacen les seqüències per to emocional o efectes sensorials, més que per una lògica narrativa. La pel·lícula anul·la la distància temporal, fent que tot parega ocórrer alhora, i reflectix un altre aspecte que les unix: el patriarcat i la violència contra les dones. És una concepció narrativa complexa i radical, amb una posada en escena fascinant, plena de canvis de textura, sons amenaçadors i punts de vista que conviden a la reflexió.