Nascut a Canàries com a Pedro Miguel Herrera, Brass va fer de València la seua casa artística i sentimental, convertint-se en una figura imprescindible per a entendre el declivi del music-hall local. Va ser clau en sales com Belle Époque, La Bohême o Lady’s, que mantenien viva una forma d'espectacle popular, sofisticada i teatral.
Abans de ser showman, cantant, ballarí, presentador, director artístic i mestre de cerimònies, Brass va considerar la vida religiosa. No obstant això, va trobar en l'escenari la seua veritable vocació, canviant l'hàbit pel maquillatge i el silenci conventual pel so nocturn d'una ciutat que buscava modernitat.
Després de passar per diferents ambients de la faràndula peninsular, va trobar a Barcelona una escola decisiva, entrant en contacte amb el cabaret i figures com Dolly van Doll. El seu encontre amb Carla Follis, pionera trans i empresària, va ser determinant per a la seua arribada a València i la seua participació en el projecte Belle Époque.
La sala Belle Époque, oberta en 1977 al carrer Cuba, es va convertir en el temple del music-hall valencià i un espai important per a la comunitat LGTBI. Reunint un públic variat, va permetre que el món del cabaret s'obrira a tota la ciutat. Allí, Miguel Brass exercia de figura central, presentant, cantant, dirigint i cuidant la posada en escena, convertint-se en el fil conductor d'un univers de glamour i humor.
Brass no va aparéixer en terra estranya; València tenia memòria de cabaret des de principis del segle XX. En els anys huitanta, la seua imatge -cap afaitada, maquillatge elaborat, elegància i veu poderosa- condensava la idea del cabaret com a art total. Formava part d'una generació que entenia l'espectacle com un ofici artesanal.
La seua carrera es va estendre més enllà de Belle Époque, deixant empremta en locals com Lady’s i participant en projectes com Le Paradís. També va portar el seu ofici a creuers i a la televisió local, reivindicant artistes i mantenint viva una manera d'entendre l'show.
Va considerar Lola Herrera una referència professional decisiva, i la seua col·laboració li va permetre mesurar-se amb el teatre de text. Malgrat els gèneres, Brass sempre va ser reconeixible per la seua barreja d'elegància, excés mesurat, emoció i descaro.
En els últims anys, la seua figura s'havia convertit en memòria viva d'una València nocturna sovint fora del relat oficial. La seua presència en homenatges recordava l'existència d'aquella cultura de sales de festa, vedets i empresaris de la nit.
