La gestió cultural de l'Ajuntament de València ha generat un debat intens sobre la seua aproximació a l'art contemporani. Mentre altres ciutats com Lisboa o Porto impulsen polítiques de suport clares, en la capital valenciana es percep una absència de plans estratègics i una activitat escassa en este àmbit.
La crítica assenyala que l'ajuntament manté iniciatives com la Beca Velázquez, el Premi Senyera d’Arts Visuals i algun reconeixement per a artistes joves, a més d'una presència discreta en el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. No obstant això, es considera que este esforç és insuficient i que no hi ha una estructura institucional ni una infraestructura contínua per a l'art contemporani.
La política cultural de suport a l'art contemporani en esta ciutat no té cap sentit perquè no existix ni activitat, ni un pla estratègic, ni un projecte.
Les propostes de la direcció municipal, com la creació de tres nous museus (el Museu del Mar, el Centre d'Interpretació del Sant Calze i l'Espai Manolo Valdés), són vistes com una aposta per un art més monumental o temàtic, allunyat de la creació contemporània i del concepte rigorós d'art públic. La presència de l'escultura de Manolo Valdés, coneguda com el «monolit/manolit», i les escultures de Mortadel·lo i Filemó, són exemples d'esta tendència.
Històricament, la relació entre l'art i el poder ha sigut complexa, sovint instrumentalitzada per a fins polítics, identitaris o turístics. L'art, en la seua essència, hauria de ser un fi en si mateix i una ferramenta per a la comprensió del món, no una afirmació de poder o un objecte decoratiu. Es reclama un major diàleg amb els creadors i un projecte cultural durador que fortifique el teixit creatiu de la ciutat, amb consens polític i suport a les formes artístiques menys inserides en el mercat.
