L'escena musical valenciana s'ompli de novetats esta primavera, amb una varietat de propostes que inclouen la cançó d'autor, el pop electrònic, el rock emergent i les noves coordenades del gènere urbà. Esta llista, necessàriament incompleta, reunix alguns dels moviments més recents en la música valenciana.

El cantautor Feliu Ventura torna després de quatre anys de pausa amb Tot el que hem guanyat perdent, un treball que reafirma la seua mirada política des de l'íntim. Produït per Genís Ibáñez, el disc explora la pèrdua com a punt de partida per a imaginar futurs compartits, actualitzant el seu llenguatge sonor amb noves textures electròniques.

Des de la introspecció, Sierra Leona, el projecte d'Ainoa Cabanes, inicia una nova etapa amb Flores. Esta cançó, produïda amb Bearoid, se situa entre el pop alternatiu i l'electrònica emocional, transformant la confessió íntima en un impuls expansiu i consolidant un camí musical cap a un so més rítmic.

En coordenades distintes, MS Obama continua perfilant la seua nova etapa amb 2C-B, un single que s'endinsa en la cultura clubber des d'una perspectiva crítica. A través de la rave, l'electrònica fosca i la performance, l'artista valenciana planteja una sàtira sobre el desig i el consum en la pista de ball.

Des de l'escena emergent, Apolo, una banda de Catarroja formada per músics de 19 anys, ha llançat No me reconozco, el primer avançament del seu àlbum debut previst per a la tardor. El grup presenta un rock alternatiu que contraposa melodies lluminoses amb lletres melancòliques, bevent tant de l'indie britànic com del rock nacional.

També entre la nova generació, Quinto s'unix a Romàntic Dimoni en Sense senyal, una col·laboració que tanca el camí cap al debut de l'artista de Pego. La cançó planteja un refugi front a la hiperconnectivitat digital, combinant rap, pop i una èpica melòdica que connecta generacions en l'escena valenciana.

Més prop de l'electrònica introspectiva, Ruvenruven publica Líquido, un EP conceptual que reflexiona sobre el consum accelerat de música en plataformes digitals. Inspirat en la “modernitat líquida” de Bauman, el treball aposta per guitarres oníriques i títols despersonalitzats que qüestionen la lògica algorítmica.

En un registre més íntim, Marina Mustica presenta The Bile Monster, un EP de cinc cançons que exploren records, infància i emocions des d'una estètica pròxima al folk alternatiu anglosaxó. Cantat en anglés, el treball funciona com una faula emocional que transita entre la melancolia i la reconciliació amb el passat.

Finalment, l'humor i la ironia arriben amb Mala Gestión, que publica el seu segon disc, Hacemos lo que podemos. Tretze cançons que retraten una generació caòtica amb lletres que combinen sarcasme, quotidianitat i referències culturals, consolidant una proposta difícil d'encasellar entre el rock i el garage.