Després d'abandonar el Ballet Nacional d'Espanya, Albert Hernández i Irene Tena es van trobar amb nombrosos obstacles, però aquesta resistència va reforçar el seu desig de continuar ballant i creant de manera independent. Aquesta experiència va ser el punt de partida per a fundar la seua pròpia companyia, La Venidera, amb l'objectiu d'ampliar els horitzons de la dansa espanyola i el flamenc, aportant una perspectiva contemporània.

La seua obra No, que es representarà el 15 d'abril al Teatre Rialto de València dins del festival Dansa València, sorgeix precisament d'aquestes negatives. La peça, que es balla al voltant d'una foguera, utilitza el foc com a element simbòlic per a cremar allò establert i obrir espai a l'inesperat. Segons la sinopsi, 'som fusta calcinada, pols. Però No també és el detonant que ens fa seguir. Perquè l'art és un dels llocs per excel·lència que existeix gràcies a la negació del món real'.

La companyia La Venidera utilitza elements com la terra, el foc i la fusta per a dialogar sobre la importància de trencar amb la tradició i actualitzar la dansa. L'escenografia de No s'inspira en el llegat cultural de la dansa espanyola, acostant-la a la societat contemporània. La vinculació del flamenc amb la fusta, que evoca el món del tablao, i la connexió amb allò artesanal i orgànic, són fonamentals per a la seua proposta.

Tena subratlla que el seu propòsit no és ser disruptius per se, sinó aprendre de la tradició i confrontar-la amb el present per a trobar una identitat pròpia. Aquest procés implica trencar amb els motlles i demostrar que la dansa espanyola pot reinventar-se sense perdre la seua essència. La constant evolució de l'espectacle i les preguntes que genera sobre el passat, present i futur de la dansa espanyola són el motor d'aquest duo, que converteix les negatives en un impuls creatiu.