El concert va començar amb el lema “No hi ha homes, no hi ha dones, només persones” i la cançó Aigua fosca. Els temes del darrer disc, com Claus dins de casa i Riu avall, van ressonar amb força. La paraula “pregunta” es va repetir en moltes cançons, convertint-se en un “mar de dubtes que es fa gran”, reflectint la sensació de temps que s'escapa sense trobar respostes o l'èxit esperat en la vida.
La secció rítmica, amb la bateria i el baix, va demostrar un talent descomunal, amb silencis i contratemps precisos que van transformar el públic en balladors devots. Molts van necessitar recuperar l'alé abans de cantar el següent èxit, Jo ja no soc qui era, una confessió sobre com canviem amb el pas del temps, un tòpic artístic que sempre toca les entranyes.
Joan Pons va reflexionar sobre el canvi en enumerar la quantitat de pobles del País Valencià que ha recorregut. Els noms titubejants dels pobles van manifestar una memòria que fluixeja, evocant una nostàlgia per un paisatge sentimental passat. Esta confessió col·lectiva va precedir la interpretació de Tantes vegades, amb la frase “Es fonen les neus en la primavera” i la reflexió sobre els topònims en un context castellanitzat.
per què ens governen tan malament?
Una altra pregunta recurrent en les cançons d'El Petit és “per què ens governen tan malament?”. La proposta de Pons reivindica el lema “ni déu ni rei ni pàtria”, títol d'una cançó del 2025. Esta qüestió, que sembla irresoluble, es va entrellaçar en directe amb Cendres, rescatada del disc Vol i Dol (2010). Pons va advertir als polítics que “sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som”, destacant que tot canvia excepte la mala governança, un infern expressat en el díptic Cendres i Totes les lleis dels homes.
Abans d'este díptic furiós, van sonar la guitarra de El misteri de la mort i la música de ball de Sento, de l'àlbum Energia fosca (2019). Sento va fer perfecte el diumenge, anticipant la seua hereva del nou disc, Ara no sé què dir-te. Abans del bis, Pons va recitar un al·legat a favor de la tendresa materna amb Si no fos tan fàcil, una emoció absoluta enmig d'una actualitat dominada pels instints masculins.
El bis va concloure amb dos clàssics del disc La figura del buit (2013), corejats pel públic: Ei, sents com refila l'òliba? i Amb tot. Hui, escriure i fer música a nivell professional es complica cada volta més, obligant a buscar-se la vida amb un altre treball. No obstant això, es va elevar una súplica a El Petit, que no tinguen pressa per a deixar de tocar, ja que els adeus fan mal a qui ha invertit part de la seua vida escoltant les seues cançons.
