El traspàs de competències a territoris com Euskadi, les propostes de nous models de finançament autonòmic i els acords del Govern amb partits nacionalistes han reobert el debat sobre si Espanya avança cap a una estructura més federal. Aquesta idea, tot i generar recels, es veu impulsada per una realitat política on la governabilitat depèn cada vegada més dels equilibris territorials i del pes creixent de les autonomies.
“"A pesar que España tiene muchos rasgos federalizantes, no se ha avanzado en las reformas que harían de él un sistema federal, como la del Senado, la clarificación de competencias o la mejora de los instrumentos de cooperación intergubernamental."
La politòloga Astrid Barrio, de la Universitat de València, assenyala que, malgrat els trets federalitzants, no s'han implementat reformes clau com la del Senat o la clarificació de competències. Atribueix l'augment del pes de les autonomies a la fragmentació del sistema de partits i a l'absència de majories absolutes, que generen dependències mútues entre els diferents nivells de govern.
L'expresident de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ha defensat durant anys una Espanya federal com una evolució democràtica. Actualment, com a ambaixador d'Espanya davant l'OCDE, manté que el país ja és molt descentralitzat, però lamenta la manca d'instruments cooperatius federals, especialment en el funcionament del Senat, que considera una cambra de segona lectura en lloc d'un espai de representació territorial.
“"Federalismo no es alejamiento, sino todo lo contrario. Es ejercer desde la Generalitat federal sus competencias y, además, sumar cuando corresponda."
Joan Ribó, exalcalde de València per Compromís, comparteix la visió que l'Estat autonòmic té moltes connotacions quasi federals, amb autonomies que posseeixen competències significatives. No obstant això, coincideix amb Puig en la necessitat d'una millor articulació política del model, destacant també el paper fallit del Senat com a cambra territorial.
“"El modelo federal es imprescindible para hacer un Estado estable."
En contrast, l'expresident Alberto Fabra (PP) rebutja el federalisme, argumentant que Espanya ja és un dels països més descentralitzats d'Europa. Segons Fabra, el debat no hauria de centrar-se en noves etiquetes, sinó en fer funcionar eficaçment el marc constitucional vigent, ja que l'Estat autonòmic ofereix suficient autonomia per desenvolupar polítiques pròpies.
“"¿Qué te ofrece el federalismo que no te ofrece el Estado autonómico? Yo creo que no te ofrece nada."
Més enllà de les discrepàncies sobre el model, tots els actors coincideixen en la importància crucial del finançament autonòmic. Fabra defensa que aquest debat sovint s'utilitza per eclipsar la reivindicació d'un finançament just. Per la seua banda, Puig veu una oportunitat en la proposta actual del Govern, subratllant la necessitat de lleialtat i empatia entre autonomies. Ribó, per la seua banda, vincula la manca de finançament amb la subordinació a decisions centrals i la dificultat per invertir en serveis públics.
La qüestió territorial s'ha convertit en una arma de confrontació política, dificultant un debat seré. Astrid Barrio destaca que la fragmentació política i l'ascens de posicions maximalistes, com les de Vox qüestionant l'Estat autonòmic o l'independentisme, compliquen els acords. Fabra atribueix la tensió als desequilibris i concessions a uns territoris enfront d'altres, mentre que Puig i Ribó assenyalen l'extrema dreta per utilitzar la confrontació territorial com a eina política, alimentant una visió d'Espanya que no reflecteix la seua diversitat.
