Amb Studio Ghibli consolidat com un referent artístic global, les seues pel·lícules continuen arribant als cinemes, oferint una oportunitat única per a redescobrir obres mestres en pantalla gran. Este reestrena de El castell en el cel, coincidint amb el seu 40 aniversari, permet celebrar l'art de l'animació dibuixada a mà en l'era de la intel·ligència artificial.
Esta pel·lícula, considerada per alguns un 'títol menor' dins de la filmografia de Ghibli per estar envoltada d'obres tan cèlebres com Nausicaä del valle del viento, La tumba de las luciérnagas o Mi vecino Totoro, és en realitat la primera pel·lícula oficial de l'estudi. Va ser estrenada en un mercat dominat pels OVA, però ja contenia potencialment totes les grans temàtiques que guiarien la carrera de Hayao Miyazaki.
Entre els temes destacats trobem l'antibel·licisme militant, amb militars que busquen utilitzar la tecnologia del castell flotant de Laputa (o Lapuntu) per a fabricar armes. També es revela l'ecologisme, com a necessitat de preservar la natura de la intervenció humana, i l'aparició del sobrenatural en la vida quotidiana, amb l'arribada d'una xiqueta amb una pedra màgica que altera la vida del jove miner Pazu.
Estilísticament, El castell en el cel beu de fonts com Los viajes de Gulliver de Jonathan Swift, les màquines voladores d'Albert Robida i els objectes màgics que anticipen El castillo ambulante. També s'hi troben elements com les bandes de pirates, ja presents en Porco Rosso, i les ancianes combatives que veuríem en El viaje de Chihiro, configurant una ambientació steampunk que marca el germen de moltes obres posteriors.
La influència de El castell en el cel s'estén fins a obres contemporànies, com els robots laputians que recorden a El gigante de hierro de Brad Bird, o l'argument de Atlantis de Disney. En el món dels videojocs, la seua empremta és visible en The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom i Breath of the Wild.
La raó per la qual es considera un títol menor podria residir en el seu caràcter purament infantil, similar a Ponyo en el acantilado. Segons els diaris de Hayao Miyazaki, el projecte original, anomenat Pazu, estava concebut per a ser principalment divertit i ple d'acció per als xiquets, a diferència de la serietat i transcendència de Nausicaä. Esta voluntat de diversió intrascendent i la simplificació del traç per a desdramatitzar la imatge, fan que la pel·lícula siga més per a ser gaudida que per a ser pensada, convertint-la en un 'Doraemon' particular dins del complex univers de Ghibli.
