Queden 365 dies per a que la ciutadania valenciana tornem a decidir quin futur volem per a la nostra terra. A penes un any per a obrir una nova etapa política a la Comunitat Valenciana i a la ciutat de València. Un any per a recuperar la dignitat d'unes institucions valencianes que han deixat de mirar a la gent per mirar cap a un altre costat. Un any per a tornar a posar al centre allò que de veritat importa: la vida quotidiana de la majoria social.

Les pròximes eleccions autonòmiques i municipals van de decidir si volem una Generalitat preocupada per protegir la sanitat pública o per deteriorar-la lentament fins a convertir-la en un negoci. Van de decidir si l'habitatge és un dret o una mercaderia reservada per a qui puga especular amb ella. Van de decidir si l'educació pública torna a ser un ascensor social o un sistema cada vegada més desigual. Van, en definitiva, d'escollir entre els qui entenen les institucions com un servici públic i els qui les utilitzen com un instrument al servici d'uns pocs.

Davant el soroll, l'odi organitzat i la política de l'enfrontament permanent, apareixen dos dones que representen exactament el contrari: Diana Morant i Pilar Bernabé. Dues dones que no competeixen entre elles, sinó que es complementen. Dues dones que no necessiten destruir a ningú per a construir esperança. Dues dones que entenen que liderar no és imposar, sinó escoltar, unir i avançar juntes.

Fa unes setmanes, al Comité Nacional del PSPV-PSOE, Diana Morant va resumir el moment polític en tres verbs: obrir, unir i liderar. Tres paraules senzilles, però profundament transformadores. Obrir les institucions perquè tornen a assemblar-se a la societat a la qual servixen. Unir davant els qui viuen de dividir. I liderar des de l'honestedat, el treball i la proximitat.

La Comunitat Valenciana necessita recuperar precisament això: lideratge polític amb humanitat. Un Consell que torne a ocupar-se dels problemes reals de la ciutadania. Que pense en les llistes d'espera sanitàries abans que en les batalles ideològiques. Que defenga l'escola pública com a espai d'igualtat d'oportunitats. Que entenga que l'accés a un habitatge digne no pot dependre del salari dels teus pares ni de l'apetit especulatiu de fons d'inversió. Que torne a creure en uns servicis públics forts com a garantia de cohesió social.

A més, els valencians i valencianes necessitem tornar a tindre al capdavant de la Generalitat algú que no ens abandone quan més falta fa. La tragèdia de la DANA va deixar una sensació insuportable de ciutadania sola mentre el seu president no estava a l'altura del moment històric. I res d'això ha canviat realment. Carlos Mazón continua sostingut políticament per qui ha decidit anteposar l'estratègia partidista a la dignitat del poble valencià. Juanfran Pérez Llorca representa precisament eixa continuïtat: més del mateix, més dependència de l'extrema dreta, més cessions a VOX i més atacs a drets socials i civils.

També necessitem recuperar una ciutat de València habitable. Una ciutat oberta, plural, lluminosa i viva. Una ciutat pensada per als qui la viuen i la treballen, no únicament per als qui la compren com a producte financer. Cada vegada més valencians senten que els expulsen lentament dels seus propis barris. Que els lloguers impossibles, la turistificació descontrolada i l'especulació immobiliària estan convertint la ciutat en un aparador on la majoria social ja no pot quedar-se a viure.

L'alternativa a eixe model no és tancar la ciutat ni rebutjar el progrés. És entendre que el desenvolupament econòmic només té sentit si millora la vida de la gent. Que una ciutat moderna no pot construir-se sobre l'expulsió silenciosa dels seus veïns. I ací Pilar Bernabé representa una manera diferent d'entendre València: una ciutat amable, inclusiva, segura, culturalment viva i socialment justa.

Per això resulta tan important el missatge que va llançar l'alcalde de Vigo, Abel Caballero, quan va parlar de l'oportunitat històrica que suposa que Diana Morant i Pilar Bernabé puguen liderar les dos principals institucions valencianes. Perquè va entendre alguna cosa fonamental: que hi ha moments polítics que traspassen a les persones concretes i es convertixen en símbols d'una forma diferent de governar.

I potser això és el que més incomoda als qui intenten alimentar constantment la confrontació: que ambdues representen la política dels afectes front a la política del ressentiment. Són companyes, però també amigues. Es respecten, s'estimen i treballen juntes. I en temps on alguns pretenen convéncer-nos que la rivalitat permanent és inevitable, elles demostren que una altra forma de fer política sí és possible.

Perquè l'odi necessita divisió per a créixer. Necessita enfrontar-nos entre nosaltres. Necessita que desconfiem del veí, del diferent, del feminisme, de la diversitat i de lo públic. Front a això, les i els socialistes seguim defenent alguna cosa profundament revolucionari: l'alegria de construir col·lectivament. L'amor al proïsme entés no com a consigna buida, sinó com a compromís polític amb la majoria social.

I ací també hi ha una batalla cultural imprescindible. La de deféndre el feminisme front als qui intenten caricaturitzar-lo, atacar-lo o fer-lo retrocedir. Perquè quan les dones avancen, avancen també les democràcies. I perquè encara hui hi ha qui se sent incòmode veient dones liderar amb autonomia, amb intel·ligència i amb poder propi.

Per això el pròxim any també serà una oportunitat per a reivindicar la sororitat com a ferramenta política. Eixa aliança entre dones que tantes vegades ha sigut imprescindible per a resistir, sostenir-se i avançar en espais on encara persistixen inèrcies profundament masclistes.

Queden 365 dies. Un any exacte per a tornar a obrir finestres després de massa temps respirant aire viciat. Per a recuperar institucions que tornen a assemblar-se a la gent. Per a recordar que la política servix, sobretot, per a millorar vides.