La resolució judicial, datada el 25 de febrer de 2026, estima parcialment el recurs presentat pels familiars del difunt. La sentència establix una indemnització de 65.000 euros per la deficiència en el servici sanitari prestat.
Segons els fets provats, el pacient va ingressar en l'Hospital Universitari de Sant Joan en juliol de 2020 per una colecistitis aguda. Després d'una evolució inicial favorable, el 25 de juliol va patir un deteriorament brusc del nivell de consciència. A pesar de la gravetat, la valoració per un neuròleg es va demorar quatre dies, fins i tot després de la insistència de la família per una atenció urgent.
El diagnòstic d'estatus epilèptic no convulsí es va produir el 29 de juliol, quan l'estat del pacient ja era crític. Encara que es va iniciar tractament, es va registrar un nou retard d'almenys 24 hores en el seu ingrés en la UCI, que no es va materialitzar fins al 31 de juliol. El pacient va morir el 10 d'agost de 2020.
“"La Sala conclou que l'assistència sanitària va ser deficient, en haver-se produït retards injustificats tant en la valoració neurològica com en l'ingrés en UCI, la qual cosa va influir negativament en el pronòstic."
Els informes pericials inclosos en la sentència assenyalen que estos retards van condicionar l'evolució desfavorable del quadre clínic. No obstant això, el Tribunal aplica la doctrina de la pèrdua d'oportunitat, considerant l'edat del pacient i les seues patologies prèvies, i reduïx la quantia indemnitzatòria.
La família i el seu advocat consideren que este criteri no hauria d'aplicar-se en este cas, ja que, segons defensen, existix una relació directa entre els retards i la defunció, així com una infracció evident de la lex artis. La resolució no és ferma i pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem.
