Quan arriba el bon temps i la ciutat rep un major nombre de turistes, tant nacionals com estrangers, es fa evident que en Alacant s'utilitzen paraules, expressions i girs que els forans no entenen bé. Moltes d'estes són derivacions del valencià, mentre que altres són vocables que s'han arrelat en la població al llarg del temps.

Una de les característiques més destacades de la parla alacantina és el rotacisme, que consistix a canviar les 'esses' per 'erres' en posicions intervocàliques o quan una paraula acaba en 's' i la següent comença per vocal. Un exemple clar és la frase “quedamoralarochoconloramigor” en lloc de “quedamos a las ocho con los amigos”.

Altres interjeccions molt comunes són “agüita”, quasi sinònim d'“achavo”, i “¡Ñas!” o “¡Ñas coca!”, que expressa sorpresa davant d'una situació inesperada. També s'utilitza “mañacos” per a referir-se als xiquets, sovint de forma despectiva, o a adults amb actituds infantils. Els xiquets, per exemple, porten el “babi” a l'escola, que és el camisó escolar infantil.

Entre les expressions més particulars es troba “te la meten doblá”, que significa ser enganyat o rebre gat per llebre. Esta expressió pot anar precedida per “¡Chei!”, una interjecció molt típica d'Alacant, similar al “che” valencià. Un altre gir comú és “¡Chico calla!”, equivalent a un “¡No fastidies!”.

El lèxic alacantí també inclou paraules com “lejas” per a estants, “carlota” per a la carlota, “patatíbiris” per a les creïlles fregides de bossa, “companaje” per a l'embotit, “bombón” per al café amb llet condensada, “escurrirse” per a caure, “hule” per a la tovalla, “tiricia” per a la dentera o grima, “chuminá” per a coses sense importància, “namás” en lloc de només, “falluto” per a allò que falla (especialment un petard que no explota), “fixo” per al cel·lo, “mona” per al brioix de Pasqua, “tardeo” per a eixir de festa des del migdia, “trapa” per a la claveguera, “mocho” per a la fregona, “a coscoletas” per a portar a l'esquena, “pardal” per a pardillo i “frescoreta” per al fred suau.