La primera gran manifestació política postfranquista, celebrada el 9 d'octubre de 1977 en el carrer de Xàtiva de València, va ser un punt d'inflexió per al valencianisme. Baix el lema «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», va omplir els carrers de la capital. Els participants d'Elx, incloent-hi Joan Carles Martí, Toni Sanchis, Josep Raimon Sastre i Parres, Juli Moreno i possiblement l'arquitecte Dídac Macià i Ernica, van ser testimonis d'este esdeveniment històric. La pancarta que portaven proclamava «Elx per l’autonomia al País Valencià», reflectint l'esperit del Consell Popular de Cultura Catalana, una iniciativa sorgida del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).
Toni Bru va fer del valencianisme un mode de vida, una creença cívica i política que també li va servir com a remei personal. Un sonet titulat «Reloj», dedicat per P. Micó en els anys seixanta, ja anticipava la seua profunda dedicació. Bru, un home sense família pròpia (només la seua mare i una germana discapacitada), malalt i sense recursos econòmics, va buscar en el valencianisme una via per a escapar de l'aïllament. Va començar a impartir classes de valencià i a organitzar actes valencianistes en llocs com la Peña Madridista, la Coral Ilicitana, el Casino i el Café Marfil, institucions que, malgrat la seua arrelada tradició franquista, van oferir un espai per a la difusió cultural.
No obstant això, estes iniciatives van trobar resistència. Conferències programades en valencià, com les de l'advocat Robert Moròder sobre el centenari de Joanot Martorell i de Manuel Sanchis Guarner sobre Pompeu Fabra, van ser prohibides. La situació va començar a canviar per a Toni Bru quan va conéixer Maraldés i Castillejos a mitjan anys seixanta. Després es van unir Andreu, Juli, Joan Carles i altres joves que van aportar una nova energia al moviment.
Andreu Castillejos i Furió (1942-2013), dibuixant, pintor i fotògraf, va ser un dels primers a connectar amb Bru. En 1967, durant una exposició de les seues obres en la Unió Excursionista d'Elx, Bru va quedar gratament sorprés pels programes redactats en valencià. Castillejos es va convertir en el seu confident, compartint vesprades senceres de converses i rialles. Per la seua banda, Maraldés, empresari amb una fàbrica de caixes de cartó anomenada Elximprés, va trobar en el Club d'Amics de la Unesco un espai per a xarrar i conspirar amb Bru.
Durant els últims anys de la dècada de 1960 i els primers de 1970, el Club d'Amics de la Unesco es va convertir en un punt de trobada crucial per als joves d'Elx amb inquietuds culturals progressistes. Ací es van organitzar exposicions de pintura i concursos de fotografia, i Bru, Maraldés, Morell i Martí van impartir classes de valencià. Este espai, impensable anys arrere, va permetre als components de l'Esbart Elx Folk cantar en valencià com a signe d'identitat i dignitat, influïts per la Nova Cançó catalana i la Nouvelle Chanson Française.
